viernes, 27 de abril de 2012

El daurat

La tècnica del daurat intenta donar a una obra una aparença d'or.


A la xarxa he trobat aquest interessant escrit que ens explica la història d'aquesta tècnica:
"El dorado es una técnica decorativa que se repite en los distintos periodos artísticos a lo largo de la historia de nuestra civilización y viene realizándose durante milenios de la misma forma, en lo referente a los elementos esenciales de la técnica y su ejecución.
El oro ha sido considerado, desde las más antiguas culturas, un metal noble cargado de gran valor simbólico y ligado siempre a las más altas y nobles dignidades.

El origen del arte del dorado se remonta hasta las civilizaciones sumeria y egipcia, quienes descubrieron la ductilidad del oro y lo utilizaron para cubrir objetos de menor valor como la madera, la piedra o metales bajos, consiguiendo para ello su transformación en finísimas láminas. Con el tiempo, esta técnica evolucionó, pudiéndose constatar, a través de los numerosos restos hallados, que durante las primeras dinastías egipcias se usó la técnica del dorado al agua de la misma forma que se utiliza en la actualidad.
Esta misma técnica fue recogida por la iconografía cristiana bizantina, perdurando en la creación de iconos hasta la actualidad, manteniendo su vigencia a través de la decoración de los iconos de origen ruso y griego.
Desde el antiguo imperio de Oriente pasó a la civilización occidental, posteriormente su uso se generalizó como consecuencia de su aplicación en la creación de todo tipo de objetos destinados a fines sagrados por la Iglesia Católica, en frontales y tablas durante el periodo del Románico y en grandes construcciones y retablos del Gótico, siendo en esta época cuando se inició su uso en el ámbito de la ebanistería y se extendió su aplicación a diversas superfícies y materiales como el hierro, la piedra, los muebles, los objetos ornamentales y, por supuesto, la imaginería.

Durante el Renacimiento y, sobre todo, el Barroco se alcanza el momento culminante en la utilización de esta técnica, dorándose voluminosos retablos, todo tipo de muebles, realizándose imitaciones de brocados en Imaginería y empleándose sobre una gran diversidad de objetos.

A partir del siglo XIX la utilitzación del dorado va decreciendo paulatinamente, existiendo en la actualidad escasos doradores que continúen ejerciendo este oficio tradicional. A lo largo del siglo XX han ido surgiendo algunas innovaciones técnicas, pero siempre determinadas por el objetivo de la reducción y minimización de los costes de producción, principalmente en tiempo y materiales, tratando de obtener con ello los mismos resultados que se alcanzaban mediante la técnica original pero añadiendo al proceso mayor rapidez de ejecución. Desde luego, los procedimientos y las técnicas clásicas siguen teniendo vigencia en la actualidad, alcanzándose con ellos unos resultados que todavía no han podido ser superados por ningún procedimiento sucedáneo moderno
." (Sofía Martínez Hurtado)

Dues tècniques donen aparença d'or a una peça: la tècnica grassa o  daurat al "mordiente" i la tècnica a l'aigua o daurat a l'aigua.
La diferència principal entre ambdues tècniques radica en els processos i materials utilitzats previs a l'adhesió de la làmina metàl.lica. El daurat al "mordiente" o tècnica grassa és un procediment d'aplicació més ràpida i senzilla. Aquesta tècnica presenta algunes qualitats molt útils i avantatjoses en certes condicions d'utilització. En aquest sentit, permet la seva aplicació sobre qualsevol superfície (fusta, metall, pedra, vidre...) així com l'ús de tot tipus de pa metàl.lic i el treball en exteriors.

El daurat a l'aigua, tècnica en la que ens centrarem, és una tècnica de major antiguitat. Amb ella s'han realitzat històricament les obres més importants d'imatgeria, mobiliari, taules, retaules, etc. La seva execució és molt més lenta i complexa.
A classe vam aplicar aquesta tècnica. Vam fer-ho damunt una fusta. Normalment aquest suport s'ha de preparar, però a causa de la falta de temps, ens centràrem en l'aplicació de l'or.
Què necessitem? Pinzells, pot de vidre amb cola de conill i aigua, pinces de les celles, cúter, talc (perquè no sen's enganxi la làmina d'or), làmines d'or, fulls de paper i un suport - fusta en el nostre cas- pla.


 

Com fer-ho? Col.loquem un full de paper sobre una superfície plana on treballar i a sobre col.loquem la làmina d'or. Tallem la làmina en mides de 2x2 cm. aproximadament.
Amb un pinzell anem
cobrint la superfície i, posteriorment, posem els trocets de làmina d'or. Es deixa reposar una estona i posteriorment es passa a brunyir la superfície per fer desapareixer tot alló que no s'ha aferrat bé.
Curiositat: una vegada enganxat a la superfície, no es pot modificar la seva ubicació. Si s'arrossega, es trenca.
Si queden, que en quedaran, espais on encara es vegi el suport, s'han de cobrir. Per això tornem a repetir el mateix procés: amb el cúter tallem trocets de làmina, ara, una mica més petits i els col.loquem a sobre dels anteriors. Finalment es procedeix al segon brunyit per deixar la superfície llesta.






Preparació de la tela

Per preparar el bastidor necessitem un bastidor de fusta, tela sense apresto, grapes o claus i un martell.

1. Primer s'ha d'estendre la tela sobre una superfície plana i col.locar a sobre el bastidor. Per fixar la tela, primer s'ha de engrapar o posar claus al centre dels llistons, començant per un costat llarg. A continuació  s'ha de repetir la mateixa acció al costat contrari i, finalment, als costats curts del bastidor. Perquè la tela quedi ben tibada, s'ha d'estirar i anar engrapant del centre a les cantonades dels llistons del bastidor (sempre amb aquest orde: grapa/ clau a un costat- grapa/clau al costat contrari). 
             




2. Quan la tela estigui fixada, es talla la tela sobrant deixant  aproximadament 3 cm per poder doblegar la tela a les cantonades.







3. Finalment s'ha de preparar la tela per segellar els porus. Per això necessitarem cola de conill, blanc d'Espanya i aigua.
Per a la preparació utilitzarem 40gr de cola de conill per litre d'aigua. Es deixa reposar durant un dia i abans d'aplicar-ho sobre la tela s'ha d'escalfar perquè es dissolguin els trossets de cola i es barregi amb l'aigua.
S'aplica la capa i quan s'ha assecat s'aplica una segona afegint blanc d'Espanya.
Es recomana donar quatre capes, cada capa en una direcció.



Aquí afegeixo un vídeo explicatiu per a la preparació de la capa imprimació.


 
I aquí una descripció de com fer-ho segons els autors del llibre Todo sobre la técnica del óleo. Coord. Ana Manrique. Parramón. Barcelona, 2005:

"Imprimación: capa que neutraliza la absorbencia del soporte, manteniendo íntegras las cualidades del medio pictórico. Elaboración: 75gr. de cola de conejo en un bote de cristal con 900cc de agua. Dejamos la cola en agua una noche: en esas horas se habrá empapado y ablandado, estando preparada para someterla al proceso de calentamiento. El recipiente con la cola se debe calentar al baño María. Se deja enfriar y se convierte en una gelatina firme pero no dura. Se vuelve a calentar y se añade a un recipiente que contenga blanco de España, removiendo constantemente hasta obtener una consistencia cremosa y homogénea. La densidad de la cola se podrá regular con una añadidura de agua."

jueves, 12 de abril de 2012

Pigments i aglutinants

Perquè hi hagi pintura necessitem:
              -pigment (dóna color)
              -aglutinant (enganxa)
              -suport


Aquests tres components han de ser compatibles.

PIGMENTS
Els pigments són sustàncies sólides que tenen la capacitat d'absorvir l'espectre lumínic per reflectir la coloració. Els pigments sempre es mantenen estables.


Segons la seva procedència, els pigments poden ser:




AGLUTINANTSL'aglutinant enganxa el pigment en el suport. Pero l'aglutinant també realitza altres funcions, que són:
-protegir el pigment de les alteracions atmosfèriques
-dóna la qualitat visual a la pintura
-estabilitza i aïlla

Es divideixen en:



Aquarel.la

L'aquarel.la no és més que pigment aglutinat amb goma aràbiga o mel. Aquesta tècnica treballa per veladures, és a dir, es pinta superposant capes transparents.

A més aigua, més transparent serà la pinzellada. A menys aigua, més opacitat (del guaix se'n diu que és la forma opaca de l'aquarel.la).
El blanc no existeix en l'aquare.la. Si es vol utilitzar aquest color el que es fa és deixar el paper sense pintar. Per aclarir, es recomana no utilitzar el negre perquè "embruta". S'hauria d'utilitzar el blau d'ultramar.

L'aquarel.la es pot presentar de dues formes. En forma de tubs o en forma de pastilles. L'aquarel.la de tub és humida, només s'ha d'aplicar amb el pinzell. En canvi, l'aquarel.la de pastilla és seca i per pintar s'ha d'aplicar aigua sobre aquesta.



El suport més utilitzat és el paper. Aquest pot ser molt diferent depenent de la seva textura, pes i color.  Ettore Maiotti, al seu Manual práctico de la acuarela diu: "El papel debe ser rugoso o semirrugoso, bien encolado y fabricado con trapos macerados de algodón". A més, alguns artistes i autors aconsellen preparar-lo abans d'aplicar l'aquare.la. Es recomana col.locar el paper sobre una superfície plana (p. ex. un taulell) inclinada perquè l'aigua caigui i no s'entolli sobre el paper. Posteriorment es passa aigua amb un pinzell sobre tota la superfície per tibar-lo. Es tiba perquè així s'evita que s'arrugui en mullar-ho amb la pintura.
El pinzell també és molt important. Aquest ha de ser capaç de retindre una gran quantitat d'aigua. Ettore Maiotti ens explica, també, quines característiques ha de tenir. Ell parla d'una punta perfecta, d'elasticitat però també de certa rigidesa i llarga duració.

Com hem dit al començament d'aquesta entrada, l'aquarel.la es treballa mitjançant superposicions. És a dir, es comença a pintar pel color més clar i, a mesura que es va assecant -o no-, es pinta amb colors més obscurs.

Els acrílics són utilitzats com aquarel.les. Afegint els mitjans adequats i diluint amb molta aigua es podran aconseguir efectes similars als de les aquarel.les. Per obtenir la opacitat de l'aquarel.la fa falta afegir una mica de diluent perfeccionant, que no redueix la lluentor del color. Quanta més aigua s'afegeix més transparents es tornen els acrílics.
Hi han diverses formes de pintar amb aquarel.la:
-Humit sobre humit. Consisteix en aplicar un color sobre un altre quan aquest encara està humit.
                                           


-Sec sobre sec. Es carrega el pinzell amb molta pintura i poca aigua. Es pinta i a sobre es torna a repetir la mateixa acció.                                          


-Humit sobre sec. Es deixa assecar la pintura de la base i després s'apliquen pinzellades amb molta aigua a sobre.                                          


-Sec sobre humit. Apliquem una base carregada d'aigua i a sobre pintem amb el pinzell carregat de pintura, sense aigua. L'efecte que provoca és molt curiós. Es difuminen les vores de les pinzellades seques.                                           

Una vegada acabada una aquarel.la es recomana:
-fixar-la
-no exposar-la al sol (els colors s'apagarien)

-mantenir a resguard de la humitat (moho i alteració de colors)


Suports

El suport és la superfície on s'aplica el color d'una pintura.Els suports més usuals on aplicar-la són la fusta i la tela, encara que n'hi ha d'altres com per exemple el paper, el mur, el pergamí, etc.
Nosaltres ens centrarem en aquests dos, però també farem una petita menció de la resta.

La fusta com a suport Ens han arribat pocs restes de pintura sobre fusta de l'antiguitat però sabem que ja s'utilitzava aquest material com a suport gràcies als retrats d'Al-Fayum (fets de fusta de sicomor). Tot i això, l'època daurada de la fusta va ser l'Edat Mitjana.
A l'Època Moderna el mercat d'art demanava que les obres tinguessin mobilitat, per la qual cosa pren importància la tela desplaçant a un segon terme a la fusta.
Observem una continua lluita pel protagonisme entre fusta i tela. Al segle XIX es vol imitar l'Època Medieval i es torna a pintar sobre fusta.
Al segle XX, però, torna a dominar la tela.


Parlem, doncs, de la fusta. Sobre ella es pot pintar amb qualsevol dels procediments pictòrics. Per això s'ha de preparar, tenint en compte uns factors/inconvenients.

En sí, la fusta es composa de:
-celulosa 50% (principal component), reté la humitat i no es descomposa.
-lignina 25%, dóna duresa i protecció.
-hemicelulosa, uneix fibres.
-resines, ceres, grasses...nutrició planta.

Propietats físiques de la fusta
-Duresa, resistència al serrat
-Anisotropia. És a dir, no té la mateixa forma
-Plasticitat
-Flexibilitat
-Elasticitat
-Higroscopicitat (capacitat d'absorvir aigua en ambients humits i de desprendre-la en ambients càlids).


Es diu que una bona fusta ha de ser: de bona serrada, tallada amb lluna plena i al mes de febrer (a l'ivern, la saba tendeix a anar-se cap a la superfície, la fusta per dintre: més estable) i assecada en dos anys ja que la pintura no és flexible i si la fusta no ha estat ben assecada, es pot doblegar.

Tipus d'unió de fustes:-Unions vives (s.XII-XIII)
-Sistema d'espigues (s.XIV-XV)
-Cua d'oranella (s.XIII-XV)
-Falses llengüetes.
-Ales de papallona

Aquests sistemes no acabaren de funcionar.


A més, altre inconvenient és que la fusta pot ser atacada per agents destructors:
-Biòtics: fongs i bactèries que ataquen la celulosa i els insectes.
-Atmosfèrics: sol, llum, humitat.
-Mecànics.
-Químics.

Aquests problemes han estat solventats amb fustes artificials, com són:
-Conglomerat.
-Contraplacat.
-Tablex.



La tela com a suport L'entramat d'una tela ens pot ajudar a saber de quina època és una pintura. Van ser els venecians que es van donar compte de que era el suport idoni per pintar. La tela els permetia els grans formats. A més, permetia el fàcil transport d'obres d'art.
Però les teles muntades amb bastidor no van aparèixer fins a finals del segle XIV-principis del XV.


El gust per la tela a Itàlia arriba pel comerç de cortines que s'estava donant via Flandes des de principis de l'Edad Medieval. Hi havia un gremi dedicat a la fabricació de cortines que buscaven imitar tapissos i brodats. La moda per les cortines va penetrar a Florència: els Medicci van ser una de les famílies que van encarregar cortines flamenques.


Influits per aquesta moda, a finals del segle XIV comencen a sorgir petites teles pintades de manera semblan a com s'estaven pintatn aquestes cortines.
La tela, via Venècia, arriba a Europa.


Altre ús de la tela que hauríem de comentar és el de cortines penitencials, que es col.locaven als altars.
Una pintura de moda al Renaixement eren les Sargas. Es tracatava de petites teles que es pintaven directament.

Advantatges de la tela:
-transportable, econòmica
-resistència a la tracció i trencament
-fàcil de preparar
-superfície regular, a gust personal



Desavantatges de la tela:
-fongs i bacteris
-oxidació
-acció àcids
-pèrdua d'elasticitat
-deformació sobre càrrega constant



Les teles poden ser de procedència natural o artificial.
-Teles de procedència NATURAL:
           -Vegetal: lli, cotó, cànem i jute.
           -Animal: seda.

-Teles de procedència ARTIFICIAL:
           -Artificial: Sintètiques. Neixen al segle XX: Nylon, Poliester (derivats de productes plàstics).


Lli: La tela més utilitzada. Es coneix el conrreu de lli des del Neolític. Egipte va ser un gran país cultivador de lli.

Cotó: no el relacionem amb la pintura fins ben bé el segle XIX. Entra a les arts plàstiques cap al segle XIX lligat a la Industrialització.

Seda: feta servir pels xinesos a les arts plàstiques des del 3000 a.C. En pintura a Occident s'ha fet servir poc. Es tractava d'un material molt car. Per això sempre s'ha utilitzat en petits formats i ha estat treballada amb aquarel.les.


Estructura de la tela: la tela està feta a partir de dos tipus de fils:
-verticals (urdit)
-horitzontals (trama)

La longitut de la tela ve determinada per la multiplicació de la trama per l'urdit. Segons com s'entrellacen, tenim un lligament. El més comú és el tafetà. Dins del tafetà trobem variacions com el mantelillo.

Trobem també la sarga, l'espina de peix, l'adamascat, etc.


Pel que fa als bastidors, en un principi eren fixes, com un marc. Posteriorment es van fer desmuntables (sorgeixen amb la Industrialització de cara al seu transport).

miércoles, 4 de abril de 2012

Dibuix

El dibuix es pot realitzar com a dibuix preparatori(esbós)o com una obra per sí mateixa.


Abans de començar amb la classificació fem una petita menció a l'estilet. Es tractava d'un ganivet que s'utilitzava per dibuixar. Aquest es pot situar al capdavant a l'hora de realitzar una evolució cronològica dels materials de dibuix.


                                      

Com a configuradors del dibuix podem destacar alguns procediments secs i líquids, com són:
SECS-grafit
-sanguina
-carbonet


LÍQUIDS
-
sèpia

- tinta
-bistre


_El grafit:Es tracta del material del que estan fets els llapissos. S'extreu d'un mineral: la plombagina. La seva intensitat depèn de la seva duresa. Quanta més argila té el llapis més dur és. És a dir, el traç serà més intens o negre quan més tova sigui la mina i menys intens quan més dura sigui.

                                                 


_La sanguina:Anomenada també guix vermell. La sanguina era una barreja de caolín i hematites d'una gamma de color que anava des de l'ocre obscur al terracota. Va ser molt utilitzada des del Renaixement, particularlment per Leonardo da Vinci, qui va inventar amb ella el famós efecte de l'sfumatto (Las ténicas del dibujo. El arte y la práctica. Karel Teissig. Colección técnicas de arte. Editorial Libsa, Madrid. 1990). És, juntament amb el carbonet, un dels medis més antic d'expressió gràfica.
A partir de 1500 es va començar a utilitzar en combinació amb el guix negre sobre paper blanc per produir el color de la carn del rostre.
Destaquem, també, la tènica anomenada "dels tres llapissos" (molt popular com a mode de representar retrats en el segle XVI).


                            


_El carbonet: El carbonet natural no és tracta d'una altra cosa que de branques d'arbre carbonitzades. Normalment es fabrica a partir de branques de salze o sarment de vinya. S'obtenen diferents graus de duresa segons la durada de la carbonització. La densitat del traç gris-negre que deixa el paper depèn de la pressió que fa el dibuixant.
Per atenuar la duresa dels traços s'utilitzen els esfumins: petits rotllos de paper assecant.
El carbonet, com a disciplina, és molt tradicional. És una tècnica perfecta pels estudis de nus, retrats i esbossos preliminars de composicions grans.
També podem trobar carbonet comprimit, que està compost per antracita dura d'alta qualtitat barrejada amb cola vegetal i moldeat sota pressió en forma de barretes de 12 a 13 cm. El carbonet comprimit és molt trencadís. Produeix un traç negre profund, "aterciopelado" i regular, però no es pot aconseguir la varietat de gradacions que s'aconsegueixen amb el carbonet natural.


_La sèpia:Es caracteritza per tenir un color marró obscur que procedeix dels pigments extrets de la bossa de la sípia. S'utilitzava sobre tot pel paisatge. Una propietat extraordinària de la sèpia és la seva bitonalitat, explotada quan es frega directament amb el dit. S'utilitzava també en aiguada o combinada amb tinta aplicada amb ploma d'oca, de canya o pinzell. Com a curiositat hauríem de dir que la sèpia és molt inestable a la llum.



_La tinta:La tinta es composa de negre de carbó, aigua i un agent emulsionador que fa que es lligui. Aquest agent emulsionador varia depenent del continent en el que ens situem. Per exemple, a Egipte utilizaven la goma aràbiga i a Orient resines vegetals.

                                                           


_El bistre:El bistre es composa de sutge, aigua i un agent emulsionador, perquè aquest no es disol bé amb l'aigua.

                                                   
 

martes, 3 de abril de 2012

Estris/materials de la pintura


Els materials utilitzats per realitzar una pintura són els següents:

    - pinzells
    -estapolany
    -espàtula de pintar
    -espàtula de paleta
    -paleta
    -model de fusta articulat
    -cavallet

Pinzell_Com a primera "eina" hauriem de destacar el pinzell. Aquests han existit des del primer moment en que es va començar a pintar. Es tracta d'un estri d'aplicació de la pintura al suport que varia depenent del procediment que fem servir.

Podem parlar de pinzells diferents que classificarem segons: forma i tipus de pèl. Per començar, però, farem menció de les seves parts. La primera cosa que es té en compte a l'hora de confeccionar un pinzell és la quantitat, qualitat i tipus de pèl que donarà forma al floc que anirà conectat al mànec (generalment elaborats de fusta) a través de la fèrula.
Normalment, la quantitat de pèl que veiem fora és la que hi ha prensada dintre de la fèrula.


Pinzells segons la seva forma:
quadrat, angular, recte, ventall, llengua de gat, rodó... La tria del floc depèn del resultat que s'estigui buscant. Evidentment, un pinzell fi està dissenyat per pintar traços molt fins. La forma també determina la quantitat de càrrega que admet un pinzell. Per exemple, els pinzells amb forma de cisell poseeixen una gran capacitat per carregar pintura.

                                                                
                                               (Pinzells del taller de Dalí - Casa Museu Dalí, Portlligat)

Un dels pinzells més utilitzats és la paletina.Com a característica visual, la paletina té el mànec pla i no rodó. Aquests pinzells permeten cobrir grans plans i realitzar degradats amb gran precisió. A l'hora de fer-ho s'ha de tenir en compte que el pinzell triat ha de ser de bona qualitat per evitar que es desprengui el pèl.

                                                                

                                                                      
Pinzells segons el tipus de pèl:
l'altra característica en la que ens basarem per classificar els pinzells serà en el tipus de pèl: natural o sintètic.
Cada procediment necessita o s'adequa millor a un tipus de pinzell. El tipus de pèl, junt amb la seva forma,
és el determinant per triar un o altre. Per exemple, per la pintura acrílica es recomana el de pèl sintètic (nylon blanc)


Dins dels pinzells de pèl natural, el més conegut és el de marta (però no l'únic: bou, cerda...). Es tracta del pèl més car, utilitzat habitualment per aquarel.la. Com apunt, afegeixo una informació sobre la incorporació del pèl de marta extreta del "Manual práctico de la acuarela", d'Ettore Maiotti, que per la seva tria per part de la reina Victoria posa de manifest la seva importància i qualitat.

    "Esta tradición de excelencia empezó en 1866 cuando la reina Victoria dio a la Winsor & Newton la orden de producir el mejor pincel de su número preferido, precisamente el 7. Los pinceles fueron preparados por los mejores artesanos con los más apreciados pelos de marta. El mango era de marfil y la virola de plata pura. Desde aquel día, los pinceles fueron fabricados para otros personajes siempre con el mango de marfil y la virola de metal."

Com hem dit abans, els pinzells de pèl de marta són utilitzats, habitualment, per treballar amb aquarel.la. Per què? sobre tot per la seva capacitat d'absorció d'aigua. Tot i això, també és utilitzat amb altres tècniques. La seva punta afilada permet la realització de treballs més detallats amb oli i acrílic.

A partir dels anys 60 van començar a fabricar-se pinzells amb fibres de polièster de punta molt afilada. El seu cost era bastant més econòmic que els de pèl natural. Aquests tipus de pinzells són adequats per a qualsevol tècnica pictòrica.

Aquabrush: com a curiositat, afageixo el pinzell d'aigua. Es tracta d'un pinzell de pèl sintètic (nylon) que disposa d'un dipòsit per omplir d'aigua. És una eina genial per treballar amb aquarel.les, tenint en compte el seu caràcter pràctic. Quan es pren el cos del pinzell l'aigua surt a pressió depenent de la intensitat amb la que es pressioni. La dosificació del líquid es fa amb la punta.

Aquí deixo uns enllaços per que vegeu com funciona
http://www.youtube.com/watch?v=dBDQLhbLvNE&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=PgJRYypHLek&feature=related

                                                 

Estapolany_Es tracta d'un artefacte que facilita la feina del pintor. És un utensili molt senzill que permet treballar sobre àrees humides amb mà ferma i sense por. És de fabricació fàcil. Per realitzar-ne un hauríem d'aconseguir una canya de bambú (d'uns 60cm de llarg), barra o canonada de coure i embolicar un tros de roba suau en un extrem de la vareta. L'asseguraríem amb cinta i després el cobriríem amb feltre, fixant-ho amb una goma elàstica.
Aquí adjunto una altra imatge del taller de la Casa Museu Dalí de Portlligat, on es pot veure un estapolany al costat d'una de les seves darreres obres sense acabar.
                                                      



Espàtula de pintar_es tracta d'un instrument de pintura que permet el plantejament de la pintura (tant acrílica com oli) amb un llenguatge plàstic diferent al realitzat amb el pinzell. Es poden produir tot tipus d'efectes i textures degut a la flexibilitat de les seves fulles. A més, permet un treball efectista i molt dens en quant a matèria pictòrica.

Afegeixo un vídeo demostració de pintura aplicada amb espàtula:
http://www.youtube.com/watch?v=Vvjz1R3YSc4

Espàtula de paleta_ s'utilitza per barrejar pintura i aditius en la paleta i per rascar-eliminar la pintura no desitjada després de la sessió de treball. Com les espàtules de pintar, les de paleta també estan fabricades amb acer inoxidable, encara que també es poden aconseguir de plàstic.

Altres mètodes d'aplicació_ la pintura també es pot aplicar utilitzant fusta, cartró, utensilis casolans, raspalls de dents i, fins i tot menjar. Adjunto unes imatges de les posibilitats que va trobar Joan Miró a l'hora d'aplicar la pintura a la tela.



Paleta_es tracta d'una superfície plana, generalment de fusta encara que n'hi han també d'altres materials, on l'artista barreja els colors. La paleta més coneguda és la de fusta del pintor a l'oli amb la seva forma arrodonida i l'orifici pel pulgar. Però aquesta, per exemple, no serveix per acrílics. La pintura acrílica s'aferra a la fusta i s'asseca immediatament. Es recomana barrejar els colors en plats de ceràmica i vidre. Altra alternativa per la pintura acrílica és la paleta de plàstic. Existeix un tipus de paleta anomenat stay-wet que és ideal per treballar amb aquest tipus de pintura. Funciona per osmosis: quan les pintures es comencen a assecar, la humitat es filtra cap amunt a través d'una capa semimpermeable des d'una capa inferior que conté aigua.
 
                   
                        (paleta de pintor a l'oli)              (paleta stay-wet per acrílic)


Model de fusta articulat_ és utilitzat com a model d'anatomia humana. Els artistes conten amb una figura estàtica que els hi mostra les proporcions del cos en una posició determinada. També podem trobar models d'animals articulats.

                                  


Cavallet_ com a últim recurs de facilitació de feina destaquem el cavallet. Els cavallets ja s'utilitzaven a l'antic Egipte. Aquesta eina s'utilitza per soportar la tela mentres l'artista està treballant. La forma més simple és a mode de trípode. Normalment són de fusta, encara que també n'hi han d'alumini o d'acer.